Els horts al marge

Raquel Jiménez/LaDirecta

Article publicat a laDirecta núm.225. Quaderns Illacrua 58.

Entre el Vallès i el Barcelonès. Parcel·les agrícoles entre mig de les ciutats.

Al llarg de les darreres dècades, la concentració de població i la proliferació d’infraestructures viàries ha usurpat una part important de sòl rural antigament dedicat a l’agricultura. Alhora, però, aquest desenvolupament mal planificat ha fet aparèixer espais intersticials que han estat aprofitats com a petites parcel·les agrícoles. Per la seva concentració d’infraestructures, les comarques del Vallès i el Barcelonès han estat una zona de proliferació d’aquests horts al marge: al marge del creixement desbocat a què ens aboca el sistema, al marge del ritme que ens imposa la civilització.

Són les 9,30 hores d’un dia qualsevol en un tren de rodalies. El paisatge per la finestra és el testimoni que la vida passa; imaginem les vides de les altres persones que caminen entre els carrers que deixem enrere. Veiem ciutats que creixen, parcs, escoles i carreteres, el tren travessa el territori i ens ofereix una visita per la part del Vallès en contacte amb la gran Barcelona. Quan aquest paisatge és diari deixa de ser atractiu i algunes s’endinsen en llibres, telèfons hiperconnectats o auriculars i reproductors d’emapetrès. Diaris gratuïts oferiran entre companyes de feina o de viatge sempre les mateixes converses. De sobte, unes màquines treballen fent formigó i forats: l’AVE es construeix perquè guanyem velocitat i la mirada per la finestra deixi de mostrar el paisatge.

Un home ens mira des de fora, té una cadira de plàstic al costat. Mira com passa el tren i de seguida torna a la seva observació principal: el procés lent de creixement d’una beina de faves. Aquest hivern ha sembrat cinquanta mates. Ell i el seu veí tenen un hort entre les futures vies de l’AVE i les de Rodalies Renfe. Aquest espai intersticial ha estat el seu aliat perquè la seva salut sigui tan bona i les hores a casa ja no siguin tan llargues. No els agraden els bars. La dona els acompanya a l’hort i caminen una estona al dia, com els recomana el metge. A la tornada portaran cebes tendres per a l’amanida i uns enciams per repartir entre els fills.

Aquesta imatge no és singular: els horts en precari són comuns al nostre entorn. Sorgeixen allà on es disposa d’aigua: el rec comtal, la llera d’un riu, riera o torrent, antigues sèquies, aqüífers molt superficials i pous artesanals. Per tant, també és una empremta d’història i d’enginy: encara romanen terres fèrtils com la que ha fet créixer l’economia rural del passat, ara recuperades per una altra agricultura: la urbana.

El camí a l’hort

Urbanitat en dos ritmes

  Espais entre ciutats i asfalt, vies ràpides, rius canalitzats, ponts, vies de tren i línies d’electricitat: aquests són els que avui coneixem com a espais intersticials. Llocs que es formen després de la implantació de plans de desenvolupament. Diferents plans urbanístics, industrials i econòmics que han unit al llarg dels darrers anys l’engranatge de producció, consum i transport del qual es nodreix el nostre sistema econòmic.

Abans, com ens recorda la nostra memòria o algunes empremtes en el camí (pous, masies o el nomenclàtor d’alguns carrers), sabem que tot allò era un espai agrícola. Hem volgut anomenar-los llocs i no només espais perquè, independentment de l’ús que els atorgui un pla urbanístic, s’utilitzen de diverses maneres. La més reeixida, la supervivència de l’horticultura urbana. Sorprèn que aquest ús sovint tingui lloc de manera espontània, sense iniciatives populars ni de l’administració pública. En altres casos, com els de Terrassa o Barcelona, es tracta de reivindicacions populars (vegeu-ne alguns exemples a “Pels racons vius de la ciutat”, Quaderns d’Illacrua, núm. 47). Sigui como sigui, les persones que hi ha al darrere sempre busquen un oci actiu en una activitat do it yourself (“fes-ho tu mateix”), autogestionada. Ja sigui perquè no gaudeixen d’aquest lleure organitzat i normatiu que es dibuixa a través dels plans urbanístics: centres comercials, bars, places i parcs estàtics; o bé perquè la ciutat saturada no els ofereix un espai intermedi entre allò públic i allò privat on “passar l’estona” (vegeu Marce Masa Carrasqueño, “Espacio urbano y socialidad: un análisis de las huertas submetropolitanas en el barrio bilbaíno de Bolueta”, Revista Ciudad y Territorio, núm. 110, 1996).

Les conurbacions protagonitzen el paisatge

Els pobles i ciutats s’han establert al llarg de la història a prop de terres fèrtils. La seva consolidació ha fet que la comunicació entres elles hagi dibuixat carreteres, camins rals, hagi construït sèquies, enllumenat elèctric i serveis que permetien la vida quotidiana i el desenvolupament de l’economia agrària. El paisatge ha estat el resultat de tot aquest procés.

En no més de cinquanta anys, tota aquesta empremta fruit de centenars d’anys ha canviat: les aglomeracions urbanes han crescut en població i en superfície. El procés de creixement ha provocat la inquietant desaparició de molts espais agraris a la província de Barcelona. La creixent ocupació de l’espai per part de les xarxes viàries també ha esdevingut preocupant, ja que tant elles com les dinàmiques establertes al seu voltant han creat espais intersticials. Espais que, moltes vegades, ja no poden oferir una activitat agrària rendible i que es deixen en mans d’altres propietàries a l’espera de la seva requalificació i ocupació definitiva. En altres casos, són tan petits que queden abandonats. La fragmentació de tots aquests espais és, a més, un obstacle per a la connexió ecològica necessària per al manteniment de la biodiversitat.

Si abans l’objectiu principal de l’economia era la creació de benestar i la qualitat de vida de les ciutadanes, ara aquets objectius queden relegats per uns nous valors: el sistema i el creixement. Paraules sense personalitat pròpia però amb un rerefons i un suport institucional que arriba, fins i tot, a inundar el sistema educatiu i mediàtic: tot s’hi val perquè el sistema no trontolli. En aquest escenari actual, les ciutadanes som testimonis i actores de retallades de drets, pèrdua de poder adquisitiu i assumpció de riscos ambientals necessaris per al creixement. Un dels resultats més evidents de tot això és la pèrdua de qualitat de vida als pobles i ciutats.

Aquesta degradació urbana es pot llegir en diferents índexs. En la majoria de ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, l’índex de saturació del sòl és proper a 1, la qual cosa vol dir que la majoria del sòl urbà s’ha consolidat i queden pocs espais lliures. En molts d’aquests espais s’han planificat ARE (noves àrees residencials) que faran col·lapsar molts dels municipis que ja patien deficiències i que necessitaven reformes internes més que no pas un nou desenvolupament.

A causa de la gran quantitat d’espais intersticials que hi han aparegut fruit de la construcció d’infraestructures viàries, el petit poble de la Llagosta ha estat un dels llocs que ha vist créixer molts horts en precari. Montcada i Reixac, un altre bon exemple de municipi col·lapsat per les connexions de vies ràpides, és un cas similar. A més de patir la concentració d’asfalt, es tracta de municipis amb una alta densitat de població, circumstància afavorida per les polítiques públiques dutes a terme tant des de la Generalitat de Catalunya com des dels ajuntaments. Heus aquí, doncs, les condicions per a l’aparició d’horts en precari: territoris molt fragmentats, alta densitat poblacional i dèficits urbanístics interns.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana a tots els municipis que, dins del sòl urbà, cada ciutadana pugui gaudir d’un mínim de 10 m2 de zona verda. Malauradament, aquesta xifra no es té en compte en molts dels plans d’ordenació urbana, i els municipis que s’apropen al llindar recomanat per l’OMS sovint han inflat les dades d’espai corresponent a zones verdes, comptabilitzant aparcaments i terrasses de bars com a tals. En les ciutats on la manca d’espais lliures i verds és més evident i la densitat neta d’habitants és superior a 5.000 hab/km2 és on apareixen els horts en precari. Fet que confirma, de nou, que la presència d’aquests horts és conseqüència de la saturació urbanística.

Endinsant-nos a l’hort

Més enllà de les normes, els horts en precari són la iniciativa de ciutadanes que opten per fer servir uns espais aliens als mapes. Persones anònimes que s’autoorganitzen i emprenen l’acció de dibuixar a la ciutat allò que les institucions no els ofereixen per satisfer les seves necessitats: l’emancipació política sobre una parcel·la de 100 m2.

La majoria de les hortolanes de qui hem recollit la veu, en zones del Vallès i el Barcelonès, van arribar a l’hort abans de la jubilació, al voltant dels 60 anys. Actualment, el 80% ja són jubilades que no sabrien què fer sense l’hort. “Si no tingués l’hort, m’hauria suïcidat”, riu el Pedro. El 20% restant són joves que hereten de familiars l’ús de les terres, veritables llocs de trobada i treball per a tota la família. Molts s’han mogut d’hort en hort: quan els feien fora d’un per desenvolupar polígons industrials o noves zones residencials, cercaven altres terres útils a les rodalies.

El cas més recent de desallotjament és el que s’ha produït pel nou traçat de l’AVE entre Granollers i Barcelona. En la majoria dels casos, les hortolanes van ser compensades econòmicament. Lamentablement, però, no se les ha reallotjat, i poques han tingut la sort de trobar altres espais per ocupar o alguna veïna que li traspassés un trosset de terra. El cas del traçat entre Montcada i Barcelona és força peculiar: les obres van obligar a eliminar part de l’activitat agrària legal però, alhora, van crear nous espais residuals aprofitats ràpidament per diverses hortolanes autogestionàries. A Sabadell, les actuacions municipals d’endreçament del riu Ripoll han portat, en alguns casos, a crear horts municipals cedits a les hortolanes desallotjades. Amb tot, cal remarcar que encara existeix més demanda que oferta en la majoria d’experiències municipals d’aquest tipus.

Els horts en precari són iniciativa de persones que utilitzen espais aliens als mapes per satisfer les necessitats que les institucions no els cobreixen.

Sovint, els horts en precari no tenen el consentiment de la propietària del terreny. És per això que moltes hortolanes veuen important la idea d’una possible intermediació de l’administració pública per “tolerar” aquestes parcel·les i que això els asseguri l’estada uns anys més. Això evitaria la degradació de les tanques, faria que milloressin els materials, que es regulés el reg i que disminuís l’impacte paisatgístic que tant critiquen algunes tècniques. Una conversa recollida als horts de la depuradora de la Llagosta dóna fe d’aquests problemes: “L’altre dia el company va portar una biga i ens l’han robat, i ara què fas? Doncs per ara no arregles res, no sigui que et facin fora.”

L’Antonio té 82 anys i la metgessa li recomana que no deixi el treball a l’hort, això sí, “sense cansar-t’hi”. El color i la frondositat del seu cabell no semblen indicar que va néixer el 1928. A l’altre costat de l’autopista ens trobem en Julián que, amb 76 anys, fa cada dia amb bicicleta el camí entre Santa Coloma, on viu, i la Llagosta, per la llera del Besòs. Que ens convidi a entrar al seu hort és fàcil després d’agafar la confiança necessària: “No deus ser de l’Ajuntament, no?” Un cop a dins, la llum i la presència del color verd ens fan constatar la importància de l’hort per a la salut física i mental d’aquestes persones. La multitud d’ocells i insectes que hi viuen ens fan sospitar que a la biodiversitat també li agraden aquests horts. Tanques i canals de reg artesanals, dipòsits entreteixits amb canyes i amplis espais de trobada sempre amb cadires de sobra constitueixen el paisatge d’un lloc al marge del ritme que ens imposa la civilització. “Aquí, a la tarda, sempre pots venir a passar l’estona, i si no pots treballar perquè la terra és dura de tant ploure, doncs prens el sol.”

El futur

Les ciutats i els pobles necessiten un canvi en la mentalitat i en els hàbits de les seves dissenyadores. Tal com parlem de contenció per justificar les reformes econòmiques que ofeguen la ciutadania, per què no parlem de moratòria urbanística? Defensar els espais oberts (però no deserts), recuperar-los per a les ciutadanes i per a l’activitat agrària rendible o de lleure seria un dels passos cap aquest nou model que hem de construir. El Manifest La crisi de les infraestructures a Catalunya (http://www.adenc.cat/actualitat/nota-de-premsa/manifest-la-crisi-de-les-infraestructures-catalunya), presentat el novembre de 2010, ens dóna una clau en aquest sentit: “L’èxit de la planificació […] dependrà del respecte que les institucions dispensin als arguments de la comunitat científica i del territori.” Una bona solució és l’aprofitament dels buits que deixen les pràctiques vigents en matèria urbanística: espais on la nostra creativitat no trobi límits. Potser tenen raó aquelles que defensen que “avui allò més revolucionari és fer un hort”.

Agraïments a Elena, Robert, Pau i laPiella per les seves aportacions.

Acerca de Raquel Jiménez

Mi vida creció en un huerto y en un pueblo humilde. Hija de obreros inmigrantes. Testigo de la lucha política de base que ellos hicieron. Gracias a ellos heredo unos estudios, una experiencia, escucho, leo, opino, aprendo,... me atrevo. Y escribo: para que me lean y para que me enriquezcan. La vida está llena de logros y sueños por construir, derechos por defender y por recuperar. Enamorada de las letras de Manuel Delgado, de los dibujos de Miguel Brieva, de la buena música, de la biodiversidad y la eficiencia, de las redes de intercambio de conocimientos. Emprendí un camino de vuelta a los huertos rebeldes. Porque desde ahí se ve lo que a la ciudad le falta. Sirva este blog de homenaje, dignificación, reconocimiento y punto de encuentro. Estáis invitadas. BIENVENIDAS.
Esta entrada fue publicada en Uncategorized y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

3 respuestas a Els horts al marge

  1. sara dijo:

    Enhorabuena por el blog! Del artículo, me llama la atención la necesidad de “vivir” y “dar vida” a los márgenes de estas ciudades fragmentadas, con mucha población y con “déficits” verdes. Estos agricultores de guerrilla son un ejemplo para tod@s. Ah! Y por la parte que nos toca…Nos duele esta Llagosta que nos ha visto crecer a tant@s y que pretende seguir por el mismo camino de nuevas construcciones! A ver si estos dirigentes reaccionan ya!

  2. Martha dijo:

    Raquel,
    tu artículo es estupendo pues en él no sólo reflejas la vida de esos espacios intersticiales en los cuales se arraiga la vida sino también la necesidad de pensar la ciudad desde la perspectiva de la gente. Menos planes urbanísticos cuyo objetivo fundamental es “hormigonear”, trazar límites, fronteras y más lugares abiertos en los cuales las personas de a pie puedan encontrar un espacio para respirar los tiempos lentos de la vida. Y sí: me parece que hacer un huerto es altamente revolucionario: trastocan los ritmos atosigadores de la urbe con todas sus implicaciones
    ¡Enhorabuena por el blog! (Lo ligaré con los míos)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s