Desprès de veure com més d’una ens en fotem de les lectores de “Pronto” i el seu apropament a la lluita social a través d’unes enganxines activistes, m’he decidit rebel·lar. No entraré a discutir sobre si està bé o malament aquest tipus d’immersió en aquest tipus de premsa. El que més em fot és que els que estem discutint sobre la conveniència de la utilització d’aquesta revista com a eina pedagògica, tant en contra com a favor, coincideixen a catalogar les dones lectores “maris, pepis, marujes” com a gent sense consciència ni educació en la lluita.
A tots els hi convido, per exemple, com fa Jane Jacobs a “Muerte y Vida en las grandes Ciudades” (Capitan Swing) a passejar-se pel carrer. En ells llegiran que hi ha més “empower” en les sabates victoria i les passejants del mercat de divendres de Bellvitge que entre els followers de Ignacio Escolar.
Una passejada, com la que fan les companyes del “Gentrificación no es nombre de señora“. Un projecte ja linkat a aquest bloc diverses vegades per la seva capacitat de recollir totes les experiències humanes des de la humiltat i no des d’una càtedra universitària (on cal dir que també hi són).
La dona invisible, la dona pública, la cuidadora, la creadora, l’arquitecta, l’urbanista, la transmissora de coneixements, l’estalviadora, aquelles que s’invisibilitzen en la quotidianetat de les passes a la ciutat.
Elles, avui, són les que aturen desnonaments, les que ens donen lliçons, les que, amb dificultats o no, llegeixen o ténen títols acadèmics. Elles, les ciutadanes. Les que practiquen la resiliència abans de que aquesta guanyés enllaços a google. Elles, també, les resistents.
Gràcies a les dones que em van parir.
Potser algun dia m’atreveixo amb allò del gènere però… no em toqueu d’allà on vinc o allò que sóc… que em cremo. A les sales d’espera de perruqueries i amb el quiosquer que guarda la revista tots els dimecres també es fa ciutat.
