8 de març: Dona, ciutat i lluita (una breu pinzellada)

Desprès de veure com més d’una ens en fotem de les lectores de “Pronto” i el seu apropament a la lluita social a través d’unes enganxines activistes, m’he decidit rebel·lar. No entraré a discutir sobre si està bé o malament aquest tipus d’immersió en aquest tipus de premsa. El que més em fot és que els que estem discutint sobre la conveniència de la utilització d’aquesta revista com a eina pedagògica, tant en contra com a favor, coincideixen a catalogar les dones lectores “maris, pepis, marujes” com a gent sense consciència ni educació en la lluita.

A tots els hi convido, per exemple, com fa Jane Jacobs a “Muerte y Vida en las grandes Ciudades” (Capitan Swing) a passejar-se pel carrer. En ells llegiran que hi ha més “empower” en les sabates victoria i les passejants del mercat de divendres de Bellvitge que entre els followers de Ignacio Escolar.

Una passejada, com la que fan les companyes del “Gentrificación no es nombre de señora“. Un projecte ja linkat a aquest bloc diverses vegades per la seva capacitat de recollir totes les experiències humanes des de la humiltat i no des d’una càtedra universitària (on cal dir que també hi són).Imagen

La dona invisible, la dona pública, la cuidadora, la creadora, l’arquitecta, l’urbanista, la transmissora de coneixements, l’estalviadora, aquelles que s’invisibilitzen en la quotidianetat de les passes a la ciutat.
Elles, avui, són les que aturen desnonaments, les que ens donen lliçons, les que, amb dificultats o no, llegeixen o ténen títols acadèmics. Elles, les ciutadanes. Les que practiquen la resiliència abans de que aquesta guanyés enllaços a google. Elles, també, les resistents.

Gràcies a les dones que em van parir.

Potser algun dia m’atreveixo amb allò del gènere però… no em toqueu d’allà on vinc o allò que sóc… que em cremo.  A les sales d’espera de perruqueries i amb el quiosquer que guarda la revista tots els dimecres també es fa ciutat.

 

About these ads

Acerca de Raquel Jiménez

Mi vida creció en un huerto y en un pueblo humilde. Hija de obreros inmigrantes. Testigo de la lucha política de base que ellos hicieron. Gracias a ellos heredo unos estudios, una experiencia, escucho, leo, opino, aprendo,... me atrevo. Y escribo: para que me lean y para que me enriquezcan. La vida está llena de logros y sueños por construir, derechos por defender y por recuperar. Enamorada de las letras de Manuel Delgado, de los dibujos de Miguel Brieva, de la buena música, de la biodiversidad y la eficiencia, de las redes de intercambio de conocimientos. Emprendí un camino de vuelta a los huertos rebeldes. Porque desde ahí se ve lo que a la ciudad le falta. Sirva este blog de homenaje, dignificación, reconocimiento y punto de encuentro. Estáis invitadas. BIENVENIDAS.
Esta entrada fue publicada en Uncategorized y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s